Als darrers mesos han sorgit algunes iniciatives a València que pretenen explorar un teatre de supervivència. Que són mals temps per a la lírica no és cap novetat, ja fa temps que els patim, inclòs abans d’aquesta crisi tramposa. Hi ha l’opció de plegar amb resignació, reinventar-se professionalment o anar-se’n a un altre país. També hi ha l’opció de reinventar el teatre des del mateix procés de producció. Ara, més que mai, estem obligats a fer-ho. Ja han hagut iniciatives interessants com a ZERO RESPONSABLES, una obra col·lectiva que denunciava l’oblit de responsabilitats del mortal accident de metro de València i, al mateix temps, un homenatge als familiars i a les víctimes d’aquella tragèdia; o el FESTIVAL CABANYAL ÍNTIM, on el teatre conviu directament amb qui pateix la injustícia, teatre dins de les pròpies cases amenaçades d’enderrocament per part de l’Ajuntament. Dos exemples emocionants que demostren que el teatre no és només capaç de parlar de la realitat més propera, sinó també de ser ell mateix una realitat, de generar-la a partir de la resistència, la lluita i la denúncia. Estic orgullós d’haver participar en aquestes dues experiències i el projecte VEUS, i la seua primera obra VALÈNTIA, va pel mateix camí. Un teatre fet per un col·lectiu per a la col·lectivitat. Un nou intent d’estar a prop dels espectadors, més enllà de la distància que hi ha entre les butaques i l’escenari.
XAVIER PUCHADES
No hay comentarios:
Publicar un comentario